dimecres, 16 d’agost del 2017

Tot canvia, tot roman, tot retorna


La foto és d'un paki del Gòtic de Barcelona i està presa de trancarolaporelmundo.com
Paraules dites al programa "La Tarda de Barcelona", de la Xarxa, el 4/3/2013

TOT CANVIA, TOT ROMAN, TOT RETORNA
Manuel Delgado

Fa uns dies, la conductora d’aquest programa, Vanessa, m’animava a pensar sobre les coses que aquesta ciutat ha anat perdent en els darrers anys com a conseqüència de la seva incorporació a la dinàmica de les grans dinàmiques globalitzadores. Crec que el que vaig respondre –com sempre en aquests casos a corre-cuita– és que les ciutats canvien –més que el cor d’un mortal, escrivia Baudelaire–, però que al capdavall aquests canvis servien moltes vegades  paradoxalment per a que el que creiem perdut no marxi o retorni, moltes vegades disfressat o camuflat sota altres aspectes.

Permeteu-me que reprengui l’argument i l’il.lustri amb alguns exemples. Fa no pas gaire –me’n recordo perfectament– qui més qui menys tothom donava per condemnat el comerç de proximitat, sobre tot allò que deien “el colmado” de la cantonada, esclafat pel poder d’atracció de les grans superfícies comercials. En paral.lel, els locals pretesament “d’ambient” amenaçaven un tipus de bar que eren un autèntic patrimoni nacional –busqueu-los; no els trobareu enlloc del món– i que eren els “carajilleros” de sota de casa, als que s’anava, per exemple, a veure el fútbol quan la gent no tenia tele a casa.

I ja veieu el que són les coses. Finalment, sota de casa el que tenim ara és aquesta nova botiga de queviures de proximitat –més familiar inclús que la de la gran cadena de supermercat–, que són els badulaques o, per usar de nou el llenguatge col.loquial, el “paki”. Els “bars Manolo” de tota la vida continuen on eren, per molt que el propietari no es digui Manolo, sinó, posem per cas, Lim Piao, que t’ofereix una cosa que si que és realment nova, que són les “tapes xines”. Per cert, aquest bar que porten uns xinesos –o potser al de fallafels que està una mica més enllà i que és d’uns marroquins– tornem a baixar a veure el fútbol, perquè tenim tele, però el fútbol és de pagament.

Per cert, a aquests casos podríem afegir el del que era un comerç de tot a cent i ara és el “xino de sota de casa” o les perruqueria del costat, que ara porten uns dominicans. Si a això li afegim el locutori d’una mica més enllà, que porta un bolivià o un bengalí, tindrem l’evidència total que els anomenats immigrants –aquells que deien que anaven a posar en perill la “nostra cultura– han acabat sent garants del perduració del comerç tradicional, és a dir d’una cosa tan fonamental, tan digne de ser preservada, com és la vida de barri.

Aquesta és l’astúcia que les coses velles que ens importen usen sempre per romandre o retornar: la de fer-nos creure que han marxat.

[La fotografia és d'un paki del Gòtic de Barcelona i està presa de trancarolaporelmundo.com]






Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch