La Nit de Sant Joan de 2005 una colla de penjats que es feien dir Ariadna Pi va decidir protestar per les restriccions municipals a les fogueres i a qualsevol expressió d'espontaneïtat festiva. A les 11 en punt de la nit, dues camionetes apareixien de sobte a la cruïlla del Passeig de Gràcia i el carrer Aragó i descarregaven un munt de fusta amb la que els convocats, que estaven expectants pels voltants d'aquell punt, apilaven per fer una foguera a la que varen calar foc. A l'endemà, Ariadna Pi enviava una nota a Indymedia explicant el sentit de la seva acció.
ARIADNA PI ENCÉN UNA FOGUERA DE SANT JOAN AL PASSEIG DE GRÀCIA
L’Ariadna
reuneix totes les edats, però a la nit de Sant Joan té tretze anys i està
desitjant que s’acosti la revetlla per recollir i cremar fusta i encendre
petards. Estimant-se tant la revolta, com no hauria de sentir-se feliç amb i
dins la seva germana petita, la festa!
És per això que
l’Ariadna està molt empipada amb l’odi que les nostres autoritats municipals
demostren any rere any contra una festa que els resulta ingovernable i que, en
conseqüència, detesten. La prepotència obsessiva i la irresoluble mediocritat
que guia les accions dels poders públics s’han mostrat durant tota la
transacció antidemocràtica reiteradament entossudides a esborrar de l’asfalt de
Barcelona la continuïtat de les fogueres de Sant Joan, la més bella de les
fantasies urbanes dels infants en període estiuenc.
Fou aquest
mateix ressentiment oficial a l’hora d’excloure la realitat de les previsions
dels poders instituïts el que provocà l’expulsió de les platges de la
Barceloneta dels ciutadans que l’any passat hi celebraven la revetlla, acusats
d’embrutar la platja en una ciutat que als cinc primers mesos del 2005 ja ha
arribat al límit màxim de 35 dies de contaminació extrema que els paràmetres de
la Unió Europea situen com a permissibles en el decurs d’un any sencer, en una
ciutat de què els usuaris dels transports públics portem més de deu anys sent
martellejats per la contaminació sonora, visual i intel·lectual als soterranis
del metro –amb música procedent dels altaveus i tota mena de missatges a les
pantalles instal·lades sobre les andanes–, sobre el qual se’ns anuncia
desvergonyidament que els nous vagons incorporaran més monitors. Benvinguts al
món del capital que tot ho crema i que, no tan paradoxalment, odia les
fogueres.
En vista que aquesta ciutat s’ensorra cada dia més
en la misèria, en vista que la solitud, el suïcidi, la fam i la més desesperant
manca de perspectives de poder viure –viure!–esdevenen els contextos en què
tenen lloc les realitats de sectors creixents de la població, en vista que
gairebé totes les actuacions institucionals responen a la lògica de la
maximització de beneficis econòmics i simbòlics per perpetuar una estafa
immensa arrelada fins al pou de les nostres consciències, en vista que no ens
n’anem a la merda, perquè ja hi som, amarats fins als ossos, va convocar a
jugar com uns infants enfollits tot esperant la pluja d’estiu.
L’Ariadna va convidar a tornar a ser nens i nenes
la proppassada nit de Sant Joan, a –ja sabeu– recollir fusta, tirar petards,
recordar als poderosos que, per molt que s’hi entestin, els carrers i les
places no seran mai seus. A les 11 de la nit, Ariadna Pi i una colla d’amics i
amigues van fer gresca grossa i van cremar una foguera a la cruïlla del passeig
de Gràcia i el carrer Aragó, fora dels mapes mentals municipals Òbviament, no
va demanar permís.
ARIADNA PI